Làmina "Aechmea recurvata"

  

  La darrera làmina botànica acabada, representa un altra de les espècies  de bromelies resistents que podem cultivar sense molta por al mediterrani i que a mi m'agrada especialment. Com sol passar amb les bromelies més rústiques, te una sola pega i és la presència de punxes bastant agressives i això la fa difícil de manipular quan no s'hi te costum o passió, a més la seva textura és dura, tant que pot sobreviure fins i tot a ple sol. Aquesta espècie, curiosament al comerç es troba exclussivament com a bromelia terrestre, de fet al seu hàbitat, fronterer entre Paraguai, Uruguai i Argentina, es presenta com a terrestre en moltes ocasions i com a epífita als boscos més humits, malgrat això, jo la he vist cultivada sense terra i al sol al clima mediterrani on pren un color groc molt contrastat amb el roig fort de la inflorescència.

 Com ocorre amb això sempre, si volem una planta més productiva o més gran, la posarem a terra i a mitja ombra on treu arrels de seguida i creix ràpidament, jo faig això inicialment i després m'agrada tindre més les plantes com a  epifites, a més cultivada a terra fa unes mates difícils de portar si no hi ha gaire espai, s'allarguen les fulles, mentres que sense terra manté aquest aspecte de carxofeta més agradable. És important en aquest cas mantenir el dipòsit d'aigua entre les fulles ben ple.

Fa uns dies vaig adquirir una varietat sorprenent, que amb forta insolació, es tinta de negre, és una espècie variable i n'hi han força morfotipus. No hi ha que dir que és molt gràfica de representar, totes les bromelies ho son, per què permeten representar la totalitat dels seus aspectes vegetatius principals a un mateix dibuix, que és el més recomanable. Estranyament, no és fàcil de trobar als nostres jardins i estic quasi segur que és per les punxes, ja que com a cultivador de cactus que soc, m'he punxat més vegades amb aquestes plantes que a priori semblen més inofensives.

La última lámina botánica acabada,  representa otra de las bromelias mas resistentes que podemos cultivar al exterior sin miedo al clima mediterraneo y  a mi me gusta especialmente. Como suele pasar con las bromelias mas rústicas, su problema principal es que pinchan y mucho¡ y eso la hace difícil de manejar si no se tiene costumbre o pasión, a demas su textura es dura, tanto que soporta el pleno sol. Esta planta curiosamente se encuentra en el comercio como planta terrestre exclusivamente, de hecho en su habitat fronterizo entre Paraguay, Uruguay y Argentina, así se presenta en muchas ocasiones, excepto en los bosques mas húmedos donde se puede encontrar como epífita. A pesar de eso yo la he visto a pleno sol y sin tierra en el mediterraneo donde toma un color amarillo que contrasta con el rojo fuerete de la inflorescencia. 


   Como ocurre siempre con estas plantas, si queremos tener mayor producción o mayor tamaño, podemos plantarla en tierra a media sombra donde enraiza con facilidad y crece rapidamente. Yo hago esto inicialmente, poerò finalmente me gusta mas plantarlas sin tierra, además su desarrollo en tierra puede ser exagerado y poco agradable sin un buen espacio, sus hojas se alargan y forma matas apretadas, mientras que sin tierra conserva el aspecto de alcachofa mas manejable y agradable, és importante en este caso, mantener agua entre las hojas, que forman un depósito. Hace unos dias adquirí una variedad sorprendente, que con la exposición al sol toma un color negro, es una especie variable con muchos morfotipos. 

No hay que decir que es muy gráfica de representar como lámina, como sucede con todas las bromelias, que pueden representarse todos sus caracteres vegetativos en un solo dibujo que es mas recomendable y estético. Extrañamente no se encuentra con facilidad en nuestros jardines y estoy casi seguro que es por los pinchos, ya que como cultivador de cactus que soy, me he pinchado mas veces con estas plantas que a priori parecen mas inofensivas.

Sempervivum a Boldís sobirà,1500m

Estació de Sempervivum de Boldis Sobirà, 1500m,

 Pallars Sobirà, Catalunya, Agost 2010

Aquesta estació de Sempervivum, excepcionalment ben poblada de plantes, a un lloc molt accesible i per altra banda molt poc conegut

 El poble, Boldís Sobirà, en una privilegiada posició en quan a vistes ja que es trova literalment penjat d’una muntanya, després d’una sinuosa carretera de corbes i d’una pendent salvatge.

   l’ estat de conservació d’aquest pobletl és Excel.lent i es respira una pau  i un silenci que s’agraeïx només arrivar encara que sone a tòpic sobre els pobles de muntanya .

  Al final del mateix es trova el principi d’unes roques que per a mi son un autèntic laboratori d’investigació sobre híbrids de Sempervivum tectorum i Sempervivum arachnoideum. En ple agost, la floració de les abundantissimes tectorum esclata entre les roques i no cal anar rebuscant per les esquerdes, el morfotípus que trobem, és més aviat el mateix que he trobat a la Vall d’Aran, comarca veina del Pallars no hi ha una presencia masiva de les característiques taques apicals, sino que més be es mostra com una característica excepcional i la talla de les plantes és lleugerament més gran que les formes orientals del pirineu.

En aquest lloc la presència de Sempervivum arachnoideum no és ni excepcional ni superabundant, però curiosament  el que més podría comentar seria l’agrupament dels exemplars a àrees molt reduïdes d’aquestes roques, i ja m’ha passat amb la observació d’altres poblacions de la zona, que Sempervivum arachnoideum es una espècie puntual, localment abundant  i amb formes molt petites i compactes amb una llana molt densa i ben formada .

A un dels costats d’aquesta población es trova el nucli generador d’híbrids, en canvi les altres zones de contacte mantenen al mateix temps exemplars d’ambdues espècies totalment pures, mentres una taca clarament en expansió d’híbrids, va ocupant en exclusivitat alguns metres quadrats d’aquestes pedres.

    Jo he imaginat que en un moment  donat una estranya  arachnoideum va retardar la seva floració o una tambe estranya tectorum la va avançar i va produïr la primera coincidencia i la formació d’aquest primer nucli que demostra que malgrat que amb la nostra escala temporal d’essers  en moviment no ens adonem, la naturalesa vegetal és molt dinámica i evidentment no ha arrivat a la seva estabilitat com sembla pareixer.  Aquest hibridet, també floreix al mes d’agost com les tectorum i m’agrada pel seu petit tamany i color vermell al sol, sens dubte heretat d’aquestes compactes arachnoideum i les seves flors abundants i fosques que destaquen entre el rosa pal.lid de les tectorum.

Esta estación de Sempervivum, excepcionalmente bien poblada de plantas en un lugar muy accesible y por otro lado poco conocido.

El pueblo, Boldís Sobirà, en una privilegiada posición en cuanto a las vistas, ya que se encuentra literalmente colgado de una montaña, después de una carretera sinuosa de curvas y de una pendiente salvaje.

El estado  de conservación de este pueblo es excelente i se respira una paz y un silencio que se agradece nada más llegar, aunque suene a tópico sobre pueblos de  montaña.

Al final del mismo, se encuentra el principio de unas rocas que para mí son un auténtico laboratorio de investigación sobre los híbridos entre S.tectorum y S.arachnoideum. En pleno agosto, la floración de las abundantísimas tectorum estalla entre las rocas i no hay que ir rebuscando entre las grietas, el morfotipo que encontramos aquí principalmente es el mismo que también he observado en  La Vall d’Aran, comarca vecina del Pallars, sin una presencia masiva de las características manchas apicales de las tectorum i la talla de las plantas ligeramente mas grandes que las formas orientales de Pirineos.

En este lugar la presencia de Sempervivum arachnoideum, no es ni excepcional  ni superabundante, pero curiosamente lo que mas podría comentar es el agrupamiento de los ejemplares en áreas muy reducidas de estas rocas, hecho que ya he podido constatar en algunas poblaciones de la zona, que Sempervivum arachnoideum es una especie puntual localmente abundante y con formas muy pequeñas, lanosas y compactas.

En uno de los lados de esta población se encuentra el que parece ser núcleo generador de híbridos, donde una mancha de algunos metros cuadrados de rocas se ve ocupada en exclusividad, mientras que en las otras zonas de contacto de especies, estas permanecen puras.

Yo he imaginado que en un momento dado una extraña arachnoideum, floreció fuera de tiempo en pleno verano o que una extraña tectorum, adelanto las flores a la primavera, produciendo la primera coincidencia y la formación de este núcleo que demuestra que a pesar de que nuestra escala temporal de seres móviles no nos permite observar en tiempo real estos cambios, la naturaleza vegetal es dinámica y evidentemente no ha llegado a su estabilidad total como puede parecer. Este pequeño híbrido, florece abundantemente en un rosa oscuro y tiene pequeño tamaño y colores muy marcados, evidentemente características heredadas de estas pequeñas arachnoideum locales.

Sempervivum al Pallars Sobirà

No és una cosa que tinga gaire mèrit això de trobar sempervivum al cor dels Pirineus, però m'agrada fer petites observacions sobre la seva ubicació i costums locals, que després resulten curioses amb el temps.
     avuí m'he acostat a un recò de la Vall ferrera, a un lloc amb l'estrany nom de la Torre de les bruixes, una petita construcció antic colomer on viu una no gaire gran població de Sempervivum arachnoideum, que a aquesta altitud de 1100 m i per aquests llocs, no es massa abundant, en comparança amb les tectorum que ara en ple agost es troben en exhuberant floració.

S.arachnoideum,1100m Torre de les bruixes.Alins Pallars sobirà

 Com a curiuositat diré que uns pocs centenars de metres mes amunt, aquesta convivència produeïx moltissims híbrids, en canvi aqui totes dues espècies permaneixen pures.

S.tectorum,torre de les bruixes,1100m,Alins,Pallars sobirà

No es mucho merito encontrar sempervivum en el corazón de los pirineos, pero me gusta hacer pequeñas observaqciones locales de ubicación y costumbres locales, porque con el tiempo y la distancia pueden llegar a ser reveladoras. Hoy me he acercado a un rincon de la Vna pequeña población de Sempervivum arachnoideum que en esta altitud de solo 1de vive uallferrera, a un lugar con el extraño nombre de la" Torre de les Bruixes"(torre de las brujas), una antigua edificación usada como palomar, donde vive una pequeña población de Sempervivum arachnoideum que a esta altitud de solo 1100 metros no es demasiado común, comparada con la Tectorum que se encuentra en pleno mes de agosto en su época de floración.

S.arachnoideum,torre de les bruixes,1100m,Alins,Pallars sobirà

 Como curiosidad diré que unos cientos de metros por encima, su convivencia produce muchos muchos híbridos, en cambio aqui permanecen ambas especies puras.

S.tectorum(flor)torre de les bruixes,1100m,Alins,Pallars sobirà

Tillandsia tectorum

Ja feia més d'un parell de mesos que la inflorescència anava formant-se, la seva lentitut extrema, m'havia fet pensar que per algun motiu havia quedat interrompuda, però després d'una setmana sense veure-la, m'he trobat amb la sorpresa de les seves flors blaves, al mateix temps ha començat tímidament a brotar, es realment una planta difícil de tindre-la bonica i gran per la questió del temps necessari.

 Respon bastant be als adobs, però al pulveritzar fertilitzant dissolt amb l'aigua, te tendència a tacar-se per la proliferació d'algues entre la seva epidermis densament coberta de tricomes, ocorre el mateix amb els ambients de molta pols en suspensió, s'embruta sense remei, al menys cultivada a l'exterior. Per altra banda resisteix temperatures més extremes que altres Tillandsies, sempre amb la recomanació de que no permaneixi humida quan fa fred, però en el meu cas, aquest humit hivern les meves tectorum han rebut sense problemes tota la pluja al damunt i fins  i tot la neu, però també se que aquest cas en altres ocasions  ha segut fatal, tot és una questió de petits matissos, i de forçar al limit la seva resistència.

Ya hacia mas de dos meses que la inflorescencia se iba formando lentamente, tan lentamente que habia llegado a pensar que por algun motivo se habia interrumpido, pero despues de una semana sin observaciones, me he encontrado por sorpresa con sus flores azules, al mismo tiempo ha comenzado timidamente a brotar, es realmente una planta difícil de tener bonita y grande, por el tiempo necesario.

Responde bastante bien al abonado, pero tiene tendencia a formar algas cuando se riega con fertilizantes, por su epidermis densamente cubierta de tricomas, ocurre lo mismo en ambientes polvorientos, las plantas se manchan sin remedio, al menos cuando se cultiva como en mi caso al exterior. Resiste temperaturas mas extremas que otras Tillandsias, siempre mejor mantenida en seco con frio, però en mi caso, este humedo invierno, mis ejemplares no han sufrido lo mas minimo a pesar de toda la lluvia e incluso la nieve que han recibido en abundancia. Tambien se que esto ocurre en otras ocasiones , todo es una cuestión de pequeños matices y de forzar mas o menos la resistencia de las plantas.

Tillandsia bandensis

Una de les espècies argentines i també de Brasil i Uruguai, d'aspecte discret sense flors i amb una clara tendència a formar una mata rodona, el meu exemplar, va ser un regal, l'he vist creixer des de que era un petitissim esqueix que des de la primera temporada va donar flor, el seu creixement es ràpid i la seva floració, discreta pel tamany i espectacular pel número, d'un color blau tacat a l'estil de la floració de moltes Tillandsies i dissortadament sense flaire, però constitueix una miniatura de gran bellesa. No te gaire exigències específiques i podria dir que es una de les resistents sense cap dubte.

Una de las especies argentinas y tambien de Brasil y Uruguay, de aspecto discreto sin flores y con tendencia a formar una mata redonda con el tiempo. Mi ejemplar fué un regalo y lo he tenido desde que era un pequeñisimo esqueje que desde la primerta temporada floreció, Su crecimiento es rápido y su floración discreta en tamaño pero espectacular en número, de color azul moteado al estilo de otras flores de Tillandsia y desgraciadamente sin olor, aunque es una miniatura de gran belleza. No tiene  grandes exigencias específicas y podria decir sin duda que es una de las especies resistentes del género

Aechmea distichanta

     Després de la floració, com ocorre amb gairebe totes les bromelies, esdevé la mort de la planta i quasi sempre ve acompanyada del naixement de noves plantes a la base de la mateixa, que perpetuaran la posició de la planta i multiplicaran el seu nombre independentment de la reproducció per llavor que eventualment es pot produïr també, aquestes plantes filles, en principi no tenen capacitat de amagatzemar aigua, per la seva posició lateral i tamany petit, per tant depenen inicialment devegades llarg temps de la planta mare, que va entrant en decadència a poc a poc. En el cas de la Aechmea distichanta, ja mostrada a un post anterior, la tenia inicialment cultivada com a epífita, es a dir, sense terra o amb una petita quantitat de material enganxat a la base i facilitar la implantació de noves arrels, així sol, va produïr un fillol rapidament després de sortir la flor i marcir-se i com que volia incrementaqr la producció de fillols, vaig decidir de plantar-la a un cossiol amb terra i el resultat va ser l'esperat amb una acceleració del creixement del fillol i a més la producció d'uns altres dos, una prova més de l'adaptabilitat a les condicions variables de les bromelies.

Despues de la floración, como ocurre con casi todas las bromelias, sobreviene la muerte de la planta y casi siempre va acompañada del nacimiento de nuevos brotes en la base de la misma, que perpetuaran la posición de la planta, incrementando su numero independientemente de la eventual reproducción por semillas. Las plantas hijas, en principio no tienen la capacidad de almacenar agua, por su situacion lateral y su tamaño, por lo tanto dependen inicialmente y a veces por largo tiempo de la planta madre, que va decayendo poco a poco. En el caso de la Aechmea distichanta, ya mostrada en un post anterior, la tenia inicialmente cultivada como epífita, es decir sin tierra y con una pequeña porcion de material en su base para facilitar la emisión de raices, de este modo, solo produjo un hijuelo rapidamente despues del marchitamiento de la flor, y como queria incrementar la producción de hijos, la plante en una maceta con tierra, lo cual produjo el inmediato nacimiento de dos brotes mas y un aceleramiento del crecimiento, una prueba mas de la adaptabilidad a condiciones variables de las bromelias

Pachypodium bispinosum

El Pachypodium bispinosum, morfològicament molt semblant (quasi idèntic) al Pachypodium suculentum i a més habitants de la mateixa àrea geogràfica al centre de Sudafrica, aquest exemplar, increiblement acaba d'arrivar-me fa menys de 24 hores per correu (gràcies Jaume : ), per tant ha passat uns quants dies empaquetat i sense terra evidentment, malgrat això, sembla que no ha passat res, unes hores després les flors que estaven per obrir han continuat la seva marxa normal i fins i tot ha començat a absorvir l'aigua del seu prímer rec unflant-se i desplegant les seues fulles. Es pot observar a les imatges, la gran i única diferència entre les dues espècies, que son les flors que gairebé no semblen ni del mateix gènere.

El Pachypodium bispinosum, morfologicamente muy parecido (casi idéntico) al Pachypodium suculentum y ademas habitantes de la misma area geográfica en el centro de Sudafrica, este ejemplar increiblemente acaba de llegarme hace menos de 24 horas por correo (gracias Jaume :), por lo tanto ha pasado unos cuantos dias empaquetado y sin tierra evidentemente, a pesar de eso, parece que no ha pasado nada, unas horas despues las flores que estaban sin abrirse, han continuado su marcha normal, incluso ha empezado a absorber el agua de su primer riego, hinchando todas sus ramas  y desplegando sus hojas. Se puede observar en las imágenes, la única gran diferencia entre las dos especies, que son las flores ,que casi no parecen ni del mismo género.